Silla, ciutat portuària

Article publicat al Levante-EMV el divendres passat escrit pel nostre militant i ex-alcalde de Silla Josep Pitarch que us reproduim pel seu interès.

Mitjançant Levante, molts lectors saben que Silla té un port d’accés a l’Albufera, històric, modest, entranyable i útil; una mica brut, però que es pot netejar. Té problemes per a amarrar les barques, però es pot solucionar; no té instal·lacions d’higiene, ni d’hosteleria, però amb permís del Parc Natural podrien edificar-se. Evidentment, el Port i tota la zona formen part del Parc Natural i tot està subjecte a aquesta contingència. Haig de dir que si férem una consulta el poble s’inclinaria per majoria per disposar de millors instal·lacions, perquè allò estiguera més cuidat, però la majoria també rebutjaria convertir allò en un Miami en miniatura. La gent de Silla som, majoritàriament, gent amb molt de sentit comú.

També haig de dir que actuar d’alguna manera en el Port és una de les assignatures pendents de tots els governs, per exemple el que jo vaig presidir com alcalde (el quatripartit) férem un projecte i l’aparaulàrem amb la Diputació. El govern actual, tripartit presidit pel socialista Baixauli, duu entre mans un altre projecte més ambiciós, de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (?). El veïnat, però, no coneixem el projecte, la seua magnitud, ni el que costarà mantindre després les instal·lacions, ni qui pagarà. Aquest punt, tan important, no és que no el coneixem el veïnat, sinó el mateix alcalde tampoc, tal com quedà demostrat quan no sabé contestar la pregunta del regidor del Bloc.

Perquè la clau de tota gran obra és el seu manteniment, més que la seua construcció. El gran escriptor Josep Pla, quan en 1984 li mostraren una panoràmica nocturna de la ciutat de Nova York, amb aquella immensa i fantàstica il·luminació, pregunta el mateix que Josep Lluís Melero a l’alcalde de Silla: i això, qui ho paga? Coneixent Baixauli, Melero podia pressuposar la resposta, perquè els grans projectes no-nats de Baixauli han tingut sempre el mateix problema: la improvisació. Projectes plens de caps solts, mig definits per no dir vagues, fantasies, somnis o somnolències. Podríem fer una relació, però sols en citaré dos d’aquests somnis bauxilians inconclusos: el projecte Xaruga, per a fer de la marjal de Silla un immens criador d’anguiles en llibertat; parc de les Eres o Sillalàndia (com jo el bategí) que havia de ser com un Orlando en xicotet. Ara aquest projecte pot anar pel mateix camí i... quedar sobre el paper. I com seria una llàstima, vull dir alguna cosa.

En primer lloc hi ha el tema del preu de les terres que s’han d’expropiar, que és un gran tema, evidentment. Resumiré els problemes que hi ha sobre la taula: primer, els propietaris afectats s’assabentaren pel diari que hi havia aquest projecte, perquè temeràriament no se’ls havia consultat res. Segon, el preu de les propietats afectades, que alguns pensen injust perquè no és el mateix una expropiació d’una bassa d’arròs, que d’un hort de tarongers, o que d’una edificació. Tercer, que és natural que els propietaris afectats, que han tingut la limitació extrema de no poder exercir cap altra activitat que conrear arròs per estar dintre del Parc Natural, ara, quan les seus propietats canvien de destí i es converteixen en propietats urbanes (hom pensa fer-hi fins i tot restaurants!), és natural que reclamen un millor preu; per exemple, el mateix preu que ha pagat el Ministeri de Foment per les propietats de Silla afectades per l’AVE.

Així que, malgrat que estem a favor d’una actuació en el Port de Silla, ha de ser un projecte que s’ajuste a les necessitats actuals i futures de Silla, o siga que ha de ser un projecte realista i no una al·lucinació. I s’ha d’estudiar si el que fem ho podrem mantindre, o siga qui ha de pagar i quant. I que s’ha d’arribar a un acord just amb els propietaris. La sort que tindrem és que el projecte ja no el veurà l’actual alcalde, com a alcalde vull dir, i que qui vinga darrere xafarà terra. Jo confie en això, com diuen que fan alguns socialistes de Silla que ja estan preparant el candidat post-Baixauli, si m’he de creure el que em filtren els meus companys del Bloc. És clar que aquells parlen amb la boca menuda, possiblement perquè li tenen por a Bauxauli, com li té tanta gent, pel que es veu.

BAIXAULI DIU QUE ELS ATERRAMENTS TENEN AUTORITZACIÓ I LA GENERALITAT HO NEGA ROTUNDAMENT

25 de juny de 2008

AL LEVANTE

El alcalde de Silla dice que los aterramientos

tienen autorización y la Generalitat lo niega

Baixauli dice que los paralizará por falta de licencia pero niega la infracción ambiental

versiones contradictorias. El alcalde de Silla y los responsables del Parc Natural de l'Albufera se contradicen sobre el aterramiento. a. comes

Laura Sena, Silla

El alcalde de Silla, Francesc Baixauli, va a ordenar la paralización de los aterramientos en una parcela del Parc Natural de l'Albufera, junto al camino de l'Alteró, y la reposición del terreno a su estado original porque el propietario no pidió la preceptiva licencia municipal. Respecto a la sanción por haberse saltado el procedimiento administrativo, Baixauli afirma que "dependerá de si el dueño colabora en lo que le ordenemos".En respuesta a la denuncia tramitada por el concejal del Bloc ante la Fiscalía de Medio Ambiente por los aterramientos, Baixauli ha negado que se haya cometido una infracción ambiental ya que la parcela "no es un antiguo campo de arroz sino que en el catastro figura desde 1990 como campo de cultivo de naranjos". El alcalde asegura que la actividad de cobertura de tierra en este caso "sí que es compatible con el parque natural, siempre que se soliciten los permisos oportunos" y afirma que el propietario "obtuvo la autorización de la dirección del parque natural" aunque le faltaba la licencia local. "El Bloc debería ser responsable e informarse antes de denunciar", dice.

Por contra, desde la Conselleria de Medio Ambiente se indicó ayer que el aterramiento que se ha realizado "carecía de autorización" por lo que el Parc Natural de l'Albufera ha denunciado el asunto al Seprona. Posteriormente, la dirección del parque explicó que se emitió informe favorable para elevar el nivel de la parcela sólo en unos 10 centímetros "con el mandato expreso de que una parte no debe perder nunca su condición de inundabilidad" e informe desfavorable para otras peticiones. Al ver el trabajo que finalmente se ha realizado, "se ha abierto una investigación con el Seprona".Aumento de un metro del nivelPor otra parte, según el informe emitido ayer por los técnicos del Ayuntamiento de Silla, los aterramientos comenzaron el pasado otoño y entonces se llamó la atención al propietario por los "daños en el camino de l'Alteró y por el material que cayó dentro de la fuente".

El documento elaborado por los técnicos municipales indica que en los trabajos "se ha efectuado una aportación de tierras a la parcela para aumentar el nivel en aproximadamente un metro sobre el nivel del camino de enfrente, que antes de la actuación era aproximadamente el nivel original de la parcela" y "se han depositado tierras en un tramo de la senda del Alfaro que comunica el camino l'Alteró con la parcela".

PP i PSOE VOLEN QUE REGUEM AMB AIGÜES RESIDUALS

El Bloc Nacionalista Valencià, a proposta del Bloc de Silla, ha presentat un proposició no de llei a les Corts Valencianes perquè no aboquen les aigües de la depuradora de Pinedo, a la Séquia Reial del Xúquer en Benifaió (a través d’un canal que anirà pel nostre Camí de Russafa). La intenció és obligar-nos a regar amb elles, quan Silla i els pobles del final de la Séquia tenim drets sobre l’aigua del riu i l’Albufera la necessita. La proposta del Bloc és que les aigües depurades les porten a l’Assut de la Marquesa en Cullera, i des d’allí al Vinalopó (quan més llarg és el trajecte les aigües es regeneren més). La proposta és justa però va ser rebutjada pel PP i pel PSOE, deixant en evidència que a Silla diuen una cosa i a les Corts fan tot el contrari.

La demanda del Bloc era la que aprovà el Ple de l’Ajuntament de Silla, a proposta de l’alcalde Josep Pitarch, i del Consell Local Agrari, la Confraria de Pescadors, la Junta Local de la Séquia Reial del Xúquer i El Club de Piragüisme. Com malauradament esta demanda del teixit social d’este poble, va ser rebutjada per socialistes i peperos a les Corts Valencianes, ara, si no ho evitem, ens substituiran l’aigua de qualitat del Xuquer per la depurada de Pinedo, enduent-se l’aigua bona al Vinalopó perquè s’hi puguen construir xalets i camps de golf, com li explicà un alcalde de la zona a l’Estellaor.

De la qualitat de l’aigua depurada el Ministeri de Medi Ambient i ACUAMED reconeixen que no poden abocar-la directament a l’Albufera, ni a la marjal, perquè té massa nutrients; el que volen és que reguem amb ella els nostres camps, perquè els sobrants arriben filtrats a l’Albufera.. Per què eixa aigua no es bona per a l’Albufera tal i com ix de la depuradora i sí que és bona per a regar els nostres camps? Per què el PP i el PSOE no la volen per als regants del Vinalopó i ens la volen fer tragar a nosaltres?: pels vots, perquè al Vinalopó mantenen una lluita per a fer-se amb els seus vots i volem que ho paguem nosaltres!

El Bloc no està en contra de la reutilització de les aigües depurades, el que volem és que eixes aigües les utilitzen aquells que la necessiten i no ens la furten als qui a tenim drets històrics. Nosaltres també volem aigua per a tots, però que no ens furten la nostra, amb esta maniobra de les aigües depurades. I que prohibisquen, si els dixen Bono i Zaplana que són qui ho van pactar, les extraccions il·legals de la Manxa, també amb permís del PP i del PSOE. Allí també ho fan pels seus vots. Mobilitzem-nos!

L'AGRICULTURA ÉS CULTURA per Enric Muñoz

Els nacionalistes sempre hem sostingut que sense territori no hi ha país. El nostre territori, junt a la nostra llengua i a les nostres arrels són el que ens identifiquen. Per això hui ser valencianista implica defensar la nostra terra, els nostres paisatges, la nostra economia, la nostra memòria i les nostres aspiracions. Els valencians hem estat històricament un poble de llauradors, i encara hui per hui tots som fills, néts o nebots de llauradors que sobreviuen com poden fent tirar endavant les seues collites, un luxe que els consumidors en general semblem no valorar. És en el nostre imaginari col·lectiu on conservem, gràcies a la gent del camp, tot allò que ens identifica com a poble: la música, les tradicions, les festes i sobretot la llengua, que en un entorn de prohibicions i de vexacions, que dura més de tres-cents anys, mai haguera sobreviscut si no haguera estat per la gent del nostre camp.
I tot açò implica una translació als nostres pobles, que nosaltres traduïm en una defensa del terme de Silla i dels seus camps. Que ningú no s’enganye: qui destrossa els nostres termes, qui els ven a trossets per tal que alguns s’òmpliguen les butxaques, qui destrueix els nostres paisatges, qui deixa, en definitiva, morir l’agricultura no són de cap manera els llauradors. I per altra banda els que fan això no poden dir que estimen el seu país. Per això els del Bloc estem entestats en conservar tant com siga possible el nostre terme. Però, al mateix temps sabem que això no podrà ser si no posem en marxa mesures (algunes més i altres menys radicals) que afavorisquen la rendibilitat del nostre camp. No podem demanar als llauradors que continuen treballant la terra cegament i per amor a la terra, si els seus productes no els reporten cap benefici. Hem de treballar junts per a trobar formes alternatives de conservació de la terra i de la seua productivitat, exigint que les institucions prenguen cartes en l’assumpte. Per exemple, si volen que es conserve el cultiu de l’arròs per a preservar el cicle de l’aigua del parc natural, ens pareix molt bé i necessari, però que ho paguen!
També pensem que en un món cada dia més globalitzat, el camp valencià ha d’oferir en els seus productes un valor afegit que els diferencie d’altres productes forans com, per exemple, un envasat ecològic, distintius de qualitat o de territorialitat.... Buscar nous canals de venda i de distribució, oferir producte manufacturat, etc.... I tot això no pot eixir de les butxaques dels llauradors particulars, ha d’eixir de les institucions; de l’Estat, que – no ens oblidem – som tots nosaltres. L’agricultura és cultura i els veritables nacionalistes valencians ens comprometem a defensar-la com ja hem tingut ocasió de demostrar en les anteriors legislatures.

L'agricultura més enllà de la visió productivista

Pel seu interés, reproduïm l’article publicat al diari Levante-EMV de Pep Melero, Secretari del BLOC de Silla



En els últims mesos estem assistint al cansament del món del camp, com a conseqüència de la decreixent rendibilitat de l’activitat. L’últim detonant d’aquesta situació ha estat la crisi citrícola, que ha afectat a un sector fonamental de l’economia valenciana. Ens hem acostumat a veure, en els informatius de les diverses cadenes de televisió, que analistes i sobretot polítics ens parlen de la crisi del sector des d’un punt de vista essencialment productiu i comercial, oblidant aspectes fonamentals, com és el concepte de multifuncionalitat de l’agricultura, que s’ha convertit en el nou paradigma de la Política Agrícola Comuna (PAC) de la Unió Europea, després de la reforma de l’Agenda 2000.
Què és la multifuncionalitat de l’agricultura? El terme multifuncionalitat no és sinó una paraula nova per a un concepte antic: la incorporació a la funció tradicional de producció de matèries primeres i aliments de totes aquelles altres funcions realitzades per l’agricultura que van més enllà d’aquesta i per les quals l’agricultor no obté un bé intercanviable en els mercats (funcions no comercials). En particular l’agricultura produeix el que s’anomenen externalitats positives (béns públics), és a dir productes per als quals no existeixen mercats o pels quals el mercat no paga un preu, malgrat tenir un gran valor. Entre aquests productes podem incloure el manteniment del paisatge, frenar la desertització, la prevenció d’incendis, el manteniment de la biodiversitat i altres tan fonamentals com la producció d’oxigen i l’absorció de CO2. A més, l’agricultura assegura l’equilibri territorial, és a dir que no tota la població es concentre en macro-ciutats, i és la garant de la seguretat alimentària d’una determinada regió en un món on en poc de temps es produiran desequilibris en la disponibilitat d’aliments a causa de la creixent població mundial.
Aquestes externalitats positives són les que legitimen les ajudes del sector públic a la producció d’aliments i matèries primeres, amb la finalitat de mantenir el nivell de producció dels béns públics no remunerats pel mercat, atès que ambdós tipus de béns són produïts de manera conjunta. No obstant això, aquesta ajuda del sector públic a la producció s’ha mostrat ineficient i en aquests moments nociva, des del punt de vista econòmic i mediambiental, raó per la qual seria més convenient remunerar a l’agricultor en lloc de la producció, ja que ell és qui contribueix amb el seu treball a la millora del benestar social, sent aquesta una mesura que distorsiona en menor mida el mercat que l’ajuda directa a la producció. De fet les ajudes a la producció han propiciat situacions tan surrealistes com la de La Manxa, on les ajudes a la producció de cereals han afavorit l’assecament del Xúquer per l’ús d’aigua per a produir cultius que no serien viables sense aquestes ajudes, que van a parar fonamentalment a la butxaca de grans terratinents i no de l’agricultor professional com seria desitjable.
En aquest context és fonamental la generació d’indicadors mediambientals que ens ajuden a valorar en termes monetaris i de la manera més objectiva possible el que estem disposats a pagar els ciutadans pel paisatge, la biodiversitat, la seguretat alimentaria i altres béns públics. La paradoxa de la situació no és solament que no paguem sinó que huí en dia repercutim sobre l’agricultor els costos del manteniment del mediambient, com succeeix al Parc Natural de l’Albufera on la protecció de l’hàbitat suposa un cost afegit a la producció que fa encara menys rendible una activitat fonamental perquè el mateix continue existint com el coneixem.
La Generalitat i el Consell es doten de competència en matèria de política agrícola com resa l’article 18 del nou Estatut d’Autonomia, on es diu explícitament que: “Des del reconeixement social i cultural del sector agrari valencià i de la seua important labor en l’activitat productiva, en el manteniment del paisatge, del territori, del medi ambient, de la cultura, de les tradicions i costums més definitories de la identitat valenciana, la Generalitat adoptarà les mesures polítiques, fiscals, jurídiques i legislatives que garantisquen els drets d’aquest sector, el seu desenvolupament i protecció, així com dels agricultors i ramaders”.
Si coneixem el problema i ens hem dotat de les competències i capacitats necessàries per a afrontar-lo cal preguntar-se què és el que està demorant una actuació contundent cap un sector fonamental per al nostre futur com és l’agricultura. Hi ha algú interessat en que aquest sector deixe de ser rendible des del punt de vista productiu per a certificar la seua defunció definitiva? Per què no parlen els responsables de la nostra agricultura de la seua funció social a pesar de plasmar-ho clarament a l’Estatut? Són preguntes per a les quals els agricultors sí tenen resposta perquè saben el que passa i a les quals la resta de ciutadans hauríem de donar resposta sense més dilació abans que siga massa tard.