dilluns, 14 de març de 2011

DONES


Al llarg de la història, les dones hem hagut de defensar els nostres drets, de moltes maneres, des dels més fonamentals com les sufragistes o el dret al estudis, al treball remunerat, a ser propietària del patrimoni propi... Açò últim ho dic perquè recorde que quant ma mare, va vendre un terreny que son pare li havia deixat,mon pare hagué de signar-li, com a “tutor”. I això no fa ni 40 anys...

Les cadenes socials que hem patit les dones, han anat canviant, fent-se més subtils, de vegades camuflades de llibertat. És cert que encara moltes dones patixen mals tractes, no sols físics, també sicològics, socials. Els més difícils d’erradicar però, de vegades son els que ens autoinfligim.

Mentre hui mateix moltes dones lluiten i moren pels drets més bàsics; les que – al menys per llei – ja els tenim, de vegades s’encabotem a complicar-nos la existència, oblidant que tot aquell dret aconseguit, sino es manté, es perd. Per ací i ara moltes dones ens esgotem portant una vida insostenible. El nivell d’autoexigència al que podem arribar és surrealista: volem treballar, tindre una professió, on hem de destacar, ser brillants, triomfadores. Això ho fem mentre li dediquem un esforç immens a tindre un aspecte d’adolescent de còmic, passant gana, fent-nos operacions. I clar, també hem de ser mares, mares perfectes que es fan càrrec dels seus fills en “exclusiva” mentre els pares continuen “tradicionalment” dedicant-se al seu treball i com no, som – hem de ser- les encarregades de la llar, encara que, com diu alguna, el seu company “l’ajuda molt”, la frase ja ho diu tot, no trobeu?

Disculpeu-me la pregunta però, en que hem guanyat? Este feminisme mal entés, és una presa de pèl o només m’ho sembla a mi? Realment la societat que hem creat entre tots i totes espera de mi que siga un ama de casa tan professional i increïble com ma mare, que crie uns fills amb un coneixement exhaustiu de la educació, que tinga una carrera brillant amb una ocupació exitosa, però que per supost el primer que se’m jutjarà serà l’estat dels meus malucs, els meus pits, la celulitis dels colzes, les pates de gall, la roba de marca o els talons ben alts i prims?Com és possible que les dones dediquem més temps i diners a la depilació dàquells raconets que a fer un passeig ò a gaudir d’un espai per a la reflexió. Quànta frivolitat! Quina bojeria! Les dones som persones i tenim el dret a perseguir la felicitat, la nostra felicitat.

La felicitat, diu Punset, és l’absència de por, i la por, vos dic jo, la por és la corda amb la qual deixem que altres ens nuguen curt. Hui en la societat del (ex)benestar, en un món superpoblat, resulta que ens trobem més soles que mai, busquem afecte de maneres absurdes i esgotadores sense arribar mai a trobar-nos satisfetes. Açò, no és exclusiu de les dones, sino de tota la espècie, no cregau. Del temor a que no ens estimen, acabem per no estimar? No ho sé.

Quant tens el privilegi d’haver sigut educada amb amor, empatia i la llibertat de pensar i decidir, te faç responsable dels teus actes. Te fas càrreg de tu mateix i la por s’esvaeix, i sense por no hi ha sometiment. Queda l’amor.

Este pot ser el nostre camí cap al futur. No sabem com ni quant canviarà el món. Però segur que, estarà a les mans de les dones, que som el motor i el cor de la espècie. Com sempre tenim molta feina per davant, i d’això en sabem molt. Cal dedicar però els esforços a qüestions importants; a formar part activa de la societat, a prendre les decisions socials que el món necessita, a preparar els xiquets i xiquetes del futur educant-los amb les mateixes oportunitats, dins i fora de casa.

Des el Bloc treballem per esta societat igualitàri, amb accions concretes, com demanar escoles públiques per als xiquets i xiquetes des dels 0 anys.

0 comentaris:

Publica un comentari

Bloc de Silla al teu mail